divendres, 31 d’octubre de 2008

Ha nevat al Xalet

Avui m'he llevat al mati per anar a entrenar amb els gossos, he mirat per la finestra i la sorpresa ha estat uns 20 centímetres de neu fresca i freda, d'aquella que la bufes i vola com si no pesés,. Fa temps que vivim a La Molina , per tant no és la primera nevada que veiem, però cada vegada em fa la mateixa il.lusió, com si fos la primera. A bans d'esmorzar, quan he tornat d'entrenar amb els gossos, amb l'Erola em anat a remenar Neu , i amb les mans gelades, galtes vermelles i els mocs penjant em anat tranquil.lament cap a ala guarderia, hai si en veiessin les avies!!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Corre Ahvala, corre!!


Fa dies vaig sentir per la ràdio, " una ossa ataca un caçador a la Vall d'Aran" , ja tindrà problemes, vaig pensar.
I així està sent, batudes i més batudes per caçar-la viva, en principi, i dur-la al centre de recuperació d'animals salvatges de Vallcalent per estudiar-li el comportament.
Estudiar que? no ho entenc, ara es veu que un animal salvatge que se sent acorralat per desenes de gossos bordant i una munió de humans armats fins les dents , no pot intentar escapar-se apartant un dels seus depredadors, ( la ossa no sap que tot allò és per caçar porcs senglars, diuen ells).
I ràpidament les històries de sempre, tothom en contra els ossos, a caçar-los vius ho morts per penjar-ne el cap a algun menjador de caçadors, això si que és normal!
Matar un animal, simplement per plaer, i penjar-ne el cap dissecat amb dos ulls de vidre, a algun bar, menjador, o allà a on sigui , es veu que no es digne d'estudiar el comportament del qui ho fa.

No fotem home! els pobres ossos, fa més de deu anys que estan reïntroduits al Pirineu, i només s'han produït dos atacs ( jo en diria defenses) a dues persones, casualment caçadors. Mireu: jo , com molta gent, fa anys que em passejo per la muntanya, a peu, amb bici, amb els gossos, esquiant, de mil maneres, i encara és hora que cap s'em encari. Tot el contrari, només t'oloren i et veuen i corren fins ha perdre't de vista, ells si que tenen motius per tenir-nos por, som el seu pitjor malson.
I per acabar-ho d'arreglar , l'alcalde de Les, ja ha dit que si no la capturen els forestals, per tancar-la , ja faran una batuda ells, quins collons! la mare que el va parir! diu això i es queda tan ample, i a més ningú li diu res.
Que passaria si jo dema dic per la radio que com que no m'agrada la norma d'anar a 80km hora de màxima , per les rodalies de Barcelona , jo, que sóc més xulo que ningú li fotré una pallissa al director de la DGT, algú hi faria alguna cosa , no? . Ah!Però no és el mateix, jo no sóc polític i , ella ( l'ossa) no és humana.
Que trist que és veure , com després de tants anys, la majoria de gent encara no dona cap valor als animals, ens sentim superiors a ells, som més llestos, guapos i intel.ligents. Nosaltres anem pel món fent el bé sense molestar a ningú, destruïm el planeta, ens matem amb guerres des de fa mil.lenis¨, mentre uns es moren de obesitat d'altres es moren de fam,... i ells en canvi fan el mal i sembren el terror pel món, passegen pels boscos i muntanyes tot buscant menjar i aixopluc per passar l'hivern.

Per un cop des de fa temps, veig les noticies i m'alegro, a començat a nevar, i especialment a la Vall d'Aran la nevada és intensa, es veu que d'aquesta manera serà difícil la captura de la ossa assassina, segurament ja ha començat a buscar lloc per la hibernació...

Allà on siguis , Ahvala, córrer, córrer i no paris de córrer fins que trobis un lloc per passar l'hivern tot somiant en un món millor.

Marçal

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Peiraforca - Roc Colom





En Victor, l'Albert, en Ramon i jo, en Marçal, per fie ns em posat d'acord per fer una sortida junts a la muntanya, només amb els participants ja es veu que això promet. És igual si em quedat per anar a fer un Puijllançada o a fer Salenques el 3 de gener amb pantalons curts. Una cosa està clara, les bestieses d'en Ramon amanides amb les brometes de l'Albert, faran que ens fem un fart de riure sigui quina sigui la situació, i axìòsempre és d'agrair.

I així va ser.

Ens trobem a les set a Puigcerdà, el senyoret Albert ha decit que anirá fins la base del Peiraforca passant pel Puigpedrós sortint de Saga, casa seva, tot corrent.

A nois!, resulta que l'Albert, popularment conegut com Albert del Niu o home boig, és fa gran, i unes quantes enrampades amb algun bailet i un parell de molleres que li refresquen les peus li fan repensar l'opció i acaba passant-se a la normal que és anar amb cotxe fins a Porta.

Començem l'aproximació a un ritme alegret, però mantenint el talk-test, és a dir , no parant de dir bestieses en tota l'estona.
En victor ja s'ha endut la primera brometa del dia. Degut que, ultimament i per obligacions familiars te la muntanya una mica ablidada, no se sap com, li apareix penjada una L de novell a la motxilla. Amb bromes, bestieses i alguna que altra patinada arribem amb dues horetes i mitja al cim del Peiraforca.
L'Abert i jo ja coneixiem la cresta, l'haviem feta junts fa un parell d'anys,, fa patxoca, amb la cara obaga una mica enfarinada li dona un ambient una mica alpí, ens vestim ràpid i començem a progressar per la cresta amb celeritat, anem enllaçant rappels, amb algun tram una mica aeri, la cresta no és gaire mantinguda però, a estones , te ambient. Del Peiraforca al Roca Colom haurem fet varis rappels, un llarg de corda, i la pujada final al Roc Coloma a l' ensamble més degut a l'ambient que a la dificultat. Per baixar del Roc Colom fem una sol rappel de 60 metres que esn deixa a terra ferma.
Per fer la cresta són útils una parells de friends mitjans , algun fisurer i bagues per a blogs, a més de cordinos per a reforçar algun rappel, amb una corda serà suficient ja que tots els rappel estan fraccionants per a fer-los amb una sola corda.

Des de La Base del Roc Colom baixem cap al circ d'Engorgs, i d'aquí cap a Meranges, a on, la Yolanda, la companya del Ramon ens ve a buscar i així estalviar-nos desfer tota la vall paral.lela a la cresta plena de blocs, Gràcies Yolanda.
Acavem l'activitat tot assegurant-nos que no trigarem gaire a fer-ne alguna altre tots junts,...

La Banda del Tako


Fa dies que , amb en Xavi deiem per anar a escalar, el que passa que entre una cosa i l'altre no acabavem de coincidir, per fi trobem data. Primer problema resolt , ara ve el problema numero dos: trobar una via en la que ell no es mori d'aborriment i jo no em mori de por, díficil, ja que ultimament juguem a lligues diferents. Al final ens decidim per la Banda del Tako, a roca Narieda, quedant abans que els llargs "disfrutons" els hi cediré amablement.

La Via va per la part esquerra de roca Narieda, és una via molt veritcal i bastant mantinguda , està semiequipada per la qual cosa s'ha de dur una mica de tot. La roca és compacte i dona bastanta seguretat, el que passa és que , per que enganyar-nos, és potent de collons.
A mi em costa que una via em deixi bon regust de boca quan no hi he estat a l'alçada, com és aquest cas, però aquest cop no va ser així, vaig baixar de la paret content i amb ganes renovades per tibar-li fort al boulder, que ultimament el tenim una mica abandonat.
Us adjunto una ressenya de la via extreta del bloc del Xavi grané , que de passo us recomano, per tote les ressenyes de l'Alt Urgell que hi te penjades.
Salut!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Per la Mariona i en Joan

Hola parella , si esteu llegint això és que heu estat capaços de desxifrar els nostres encreuats, tampoc eren gaire difícils tot s'ha de dir.
Abans la gent feia cartes i després feiem servir el telèfon. Nosaltres, tot i viure a la muntanya hem fet servir aquest mitjà tan moderni per dir-vos un grapat de coses que cara a cara de vegades costen una mica.

Quatre bestieses:

Tot s'ha de dir, a mí les celebracions multitudinàries no m'agraden gaire. No sé per què , potser perque veus a molta gent, però no acabes d'estar amb ningú... el que passa és que l'ocasió s'ho merexia, va i la Mariona es casa, tocat els collons!! qui ho havia de dir??
Tot hi la premisa inicial ens va fer molta il.lusió que comptessiu amb nosaltres, el dia abans estàvem una mica nervis.
La Laura deia:
-Marçal tria el que et voldràs posar i mirarem si està ben net, que si no sempre ho tries a última hora i vas sempre tacat, no es tracta que fem pena.
- Si serà un casament de hippies, pantalons , sandalies i samarreta, cap problema.
- Ja veuràs com la gent anirà més arreglada, no donis la nota, siusplau, que després passo angúnies...
Total, que arribem al parquing i ens para un hippy amb accent de Lleida o València ( tot controlat), tot i així , al fons i destaquen alguna camisa i algun vestit de noia, quins nervis!!! sort que al final vaig amb samarreta, però porto una camisa pel que pugui ser. Amb una maniobra ràpida em despiloto al camp de fútbol i amb total normalitat, em poso la camisa, aquí no ha passat res.
La cerimonia: esplèndida. Amb els nuvis exultans, parlaments, cançonetes, perfecte... El que passa, tot s'ha de dir, el petò una mica ranci. Ja suposem que no era el primer que us feieu, però una mica més de passió hauria donat més joc, je, je !
El pica-pica, perfecte, que si xerro amb aquest hippy, la nena que no en té ni idea de parlar castellà, només euskera, un rasta per aquí... mentre l'Erola acaba, dissimuladament, amb totes les olives sense contemplacions el Gil a la teta, melancòlics amb l'Elisa,... i així fins la paella. Boníssima, podeu felicitar els del Cau , o no sé qui eren, perque la veritat és que la van clavar, fer arròs per tanta penya no és gens fàcil, i sabem de què parlem...
En resum ens hi vam trobar molt a gust, no podem demanar res més.

Només ens queda dir-vos una cosa. Us vam fer dos regalets.
Les flors de Neu: són de casa, surten quan marxa la neu, potser no són les flors més maques, però són la de neu, tot un símbol al món de la muntanya.
Les banderoles: són banderoles d'oració budistes, en elles si repeteix un missatge fins a l'infinit, el vent propaga el missatge per les muntanyes, i vetlla pels que a elles s'enfilen.
Aquestes , concretament són algunes de les que vam posar al camp base del Baruntse ( Nepal 2001) i del G-II( Pakistà 2007) en cap del dos casos es va assol-lir cap cim, però sempre hem tornat tots a casa, potser ens van ajudar una mica...
Esperem que tan les flors com les banderetes us acompanyin durant temps: unes us protegeixin i les altres us donin força per seguir lluitant pel que creieu, tal i com la flor ho fa per sortir a través de les últimes neus, buscant un raig de sol que li doni vida.

Dit això , volem dir-vos que a casa nostra, ara al Refu i més endavant on sigui, sempre, sempre hi tindreu la porta oberta, un plat a taula i un llit per dormir, sempre que volgueu podeu comptar amb nosaltres.

Una abraçada i moltes felicitats!!
Marçal, Laura, Erola i Gil

La Molina, 10 octubre del 2008

ESPERO XELO-BALM





Fa dies que no coincidiem amb en Fransesc, pero aquest cap de setmana ho vam a conmseguir, ell tenia ganes de calcari i jo feia temps que tenia ganes de l'esperó Xelo-Balm, de seguida vam estar d'acord, ve a dormir a casa i l'endema cap a Organya a escalar.

La via va per la cara nord de Roca Narieda, per tant és una bona opció per l'estiu, esta bastan equipada, excepte el llarg de 6a que només hi ha un pitó al final de la fisura, per tant és bastan recomanable portar un joc de friens i fisurers. El següent llarg de A0 nosaltres vam haber d'improvitsar un estrep amb una cinta, això d' Ao deu ser pels que fan 1,95 metres sinó vas una mica just. Per la resta és una via agradable en un grau facilet, sense cap problema especial i amb repisetes que li tallen una mica el rotllo, la roca és prou bona cosa que fa l'escalada bastant segura i tranquil.la.
Nosaltres vam anar prou bé i sense problemes i la veritat és quan coneixes bé al company de cordada l'escalada és torna més plaent, al fer temps , molt temps, que en coneixem amb en Fransesc no cal que parlem gaire alhora d'escalar amb una mirada ja ens entenem, ara et toca a tu ara em toca a mi, sense cap problema, aqui és quan la paraula cordada es pot escriure amb majuscules.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

ESTANY DE GUILS 21-9-2008


El diumenge dia 21 vam anar amb l'Albert i la Gemma d'excursioneta.
Nosaltres varem arribar primer i mentre feiem temps l'Erola començava la seva incursió en el món de l'escalada (sempre sota la supervisió del seu pare)
Va ser improvitzat i en l'últim moment varem decidir anar a l'Estany de Guils degut a que duiem una guia local.
Vam carregar al Gil i l'Erola en les motxil.les i deixant enrera tots els boletaires varem anar fins l'Estany.
Una vegada allà, vam descarregar les provisions i varem fer un dinaret. Com sempre l'Albert ens va sorpendre amb les seves exquisiteses.
En la tornada com era de suposar amb la nostra superorientació vam donar unes quantes voltes de més per que no fos dit que sempre ho trobem tot a la primera.

Ens va agradar molt que l'Albert i la Gemma fessin els honors de venir amb nosaltres el dia que feia 5 anys que estan junts. I que no fan bona parella!!!!