divendres, 14 de maig de 2010

Dent du Geant, un altre cop serà








Estem a Chamonix de Vacancetes, turisme, passejades i familia, la combinació quasi perfecte. Faltaria alguna escaladeta al paraís de l'alpinisme.


He conseguit enredar al Ramon i a en Valen per anar a fer la Dent de Geant, ells inquiets com són després de remugar i repetir que els hauré d'acompanyar a fer windsurf a la platja ( ja ho veurem) accedeixen a acompanyar-me.




L'aproximació al refu de Torino és coneguda, la cara est del Tacul , Maudit i per rematar, la vessant de la Brenva del Mont Blanc no poden deixar a ningú igual, senzillament increible, alguns projectes pendents i d'altres reservats per a gran alpinistes ens acompanyen fins arribar al refu. Allà poca gent així que anem a fer una vacaineta per esperar el sopar, bon apat i a dormir que demà toca matinar.

Començem a foquejar en direcció la Dent tot just despunta el dia, l'entorn sembla , aquestes hores, que et vol engollir, però a mesura que s'aixeca el sol tot es fa més real, el dia surt radiant, gens de vent i pocs nuvols ens donen una tranquilitat important.




Quan acabem de remontar la gelera que porta a la base d'un petit corredor, ja ens toca el solet, canviem esquis per grampons i piolets i ens encaminem cap al granit desitjat, el que havia de ser un npasseig fins la base de la Dent , acaben sent una grimpadeta amb algun llarg facil però de no despistar-se, comentem que segur que per on nosalres pujem encordats i amb quatre ulls segur que els locals pugen xiulant sense cap problema, però ja se sap, cadascú va com pot.


Quan arribem al peu de la Dent el paisatge és al.lucinant, l'Aguille de Midi, Tacul, Maudit, Mont Blanc, La Verte ( alguna dia caurà) , estem al bressol de l'Alpinisme, cada vegada que estic envoltat d'aquestes muntanyes em sento petit, molt petit...

Un cop al Wymper de la Verte, hi havia un Alemany que anava sol i després de passar-me i saludar-nos, va mirar a vall, i em va dir amb cara de nen entremaliat " Chamonix mountain paradise!!!" s'em va quedar la seva cara i el crit de guerra gravat per sempre, sovint i penso i cada vegada enteng més que volia dir...



Bé, al que anavem, ens treiem grampons i ens comencem a enfilar per les cordes que ens havien de portar directament al cim, unes cordes d'escalada insatal.lades tipus cable de ferrata, per unes plaques verticals ens fan apretar les mans per tal de tirar amunt , el Valen i en Ramon, pugen darrrera meu i començo a sentir algú que remuga, no m'extranya jo els hi havia dit que era una grimpadeta i això és vertical del tot i amb un pati que flipes.


De cop arribo a dues clavilles cimentades i , sorpresa!!! s'acaben les cordes , hi el tema segueix tieso... fem una assamblea a 4000 metres d'alçada tots penjats d'un ferro, sempre tenen gràcia aquestes reunions, cadascú intenta vendre el seu peix... després d'algun estira i arronsa, decidim seguir amunt, per poc temps, tiro una vintena de metres. El panorama es complica, no sé quin grau ,, potser 4art, botes d'esquí i només un parell de friends i fisurers i tres o quatre cintes, em fan mirar més avall que amunt per tant toca retirada. Amb un parell de rapels i alguna desgrimpada estem de nou als esquís.
Un cop més ens em quedat prop de cim, potser masses cops, no se si m hi hauria d'anar acostumant, però cada vegada em fot més no aconseguir el que em proposo, ja hi ha massa coses pendents,...


Esquiem en direcció Montenvers, on ens esperen les families respectives, una visita a la cova de Gel i presentar al meu fills les gran Muntanyes que ens envolten em treuen el mal gust de boca.